dijous, 18 de desembre de 2008

Navwal EL-SAADAWI (2001) Love in the kingdom of oil

L'autora egípcia torna a parlar de la vida de les dones als països àrabs. En aquest cas l’acció es situa en un país àrab indefinit amb una societat patriarcal i tradicionalista. La protagonista és una dóna que treballa d’arqueòloga que desapareix fent treball de camp i es troba atrapada en un petit poble.  Atrapada per un home però també per la resta del poble, les dones i l’alienació de la vida que hi fan. 

Formalment el llibre és gairebé surrealista.  Passem de retalls de l’enquesta policial, on ens fa palès la normalitat amb la qual es viu la repressió de les dones, a seguir el procés mental, mig al·lucinat de la protagonista en la seva captivitat.  Un exercici difícil que, si més no en la traducció anglesa, no acaba de funcionar.  En molts moments et trobes perdut i amb la sensació que el llibre obre massa portes i no acaba d’anar enlloc.  Probablement no és la millor entrada a l’obra d’aquesta escriptora.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Tracy CHEVALIER (2004) The Lady and the Unicorn

A finals del segle XV el temps tenia un valor diferent.  Aixecar una catedral demanava moltes dècades, viatjar per Europa depenia de les estacions, i teixir un tapís representava mesos de feina.  Aquest llibre transcorre en l'interval que el taller d'un”lissier” brussel·lenc triga a teixir un conjunt de 6 tapissos amb el motiu al·legòric de la seducció de l'unicorn.

En part novel·la històrica -sense gran misteri, ni reis ni batalles-, en part novel·la romàntica, la història es va teixint entrelligant els fils narratius dels diferents personatges amb un joc coral de primeres persones. 

Sóc dels qui va descobrir Tracy Chevalier a través de l'adaptació cinematogràfica de la "Noia de la Perla"  que comparteix moltes coses amb aquest llibre.  Un rerefons històric construït amb la descripció a la menuda de la feina d'artistes i artensans, retalls de vida quotidiana i esbossos de l'arquitectura que constitueixen el decorat on l'autora fa respirar els personatges, amb el gruix necessari per fer-nos entrar en el seu món i ens enganxa al llibre de principi a fi.  Gràcies Carla!


dijous, 11 de desembre de 2008

Elizabeth GASKELL (2007) Cranford

Aquest llibre recopila una història curta i tres 'novel.les per fascicles', aquestes joies literàries de la literatura del XIX, que es publicaven en revistes setmanals i que normalment als lectors del XXI ens arriben com una unitat, en forma de llibre. Doncs bé, aquest volum inclou:

'Mr Harrison's confessions' The Ladies´Companion (1851)
'Cranford' in Household Words (1851-53)
'My Lady Ludlow' Household Words (1858)


Diverses vegades m'he proposat de deixar passar una setmana entre capítol i capítol, per acostar'me a l'experiència dels seus primers lectors. Però amb un total de 61 capítols, hauria trigat més d'un any i he preferit trobar un equilibri entre dedicació intensa i distància, que m'ha portat a viure amb les meravelloses dones d'aquestes històries el final de l'estiu i tota la tardor (encara que motl hivernal). He deixat reposar el llibre entre cada una de les tres 'novel.les', i he intentat llegirn nomé sun capítol per dia. Però per motivar la lectora comprar el següent número (l'èxit d'aquesta mena de novel.les es deu majoritàriament al públic femení, com deixen veure els títols dels setmanaris) l'autora fa tant tant tant intrigant el final dels capítols, que rarament podia resistir-me a girar plana i devorar, almenys, els primers paràgrafs del següent capítol.

Confesso que vaig voler llegir Gaskell, de qui no en sabia res, perquè la sèrie de la BBC titulada 'Cranford' encara que fusiona personatges de totes tres històries de Gaskell, em va entusiasmar. Va ser un dels 'epoque dramas' que més ens va enganxar l'hivern passat. Potser amb cert snobisme tìpic d'una humanista de la UPF, encara sento una certa 'vergonya' quan penso que he comprat una 'omnibus edtion' (tapes tovísimes, paper excessivament fi i marronós, lletra petita i tinta pràcticament transparent) amb fotos de les actrius de la BBC. En alguns moments, em resultava una a mica incòmode haver descobert una autora tan genial a la caixa tonta, i arrossegar el llibre per tot arreu, llegir-la al bus, al metro, al lavabo, a la banyera, al llit, escantonant les puntes dinstre de tota mena de bosses i motxilles, arrugant, doblegant, i tacant de te algunes de les pàgines, gairebé com si fos una revista. (Tant diferent de quan vaig devorar Nothomb, meravellosa edició de lletra gran i paper groixut que vaig tractar amb cura ettrema i vaig devorar en pocs dies fent de cada sessió de lectura un moment extraordinari, ja fos a la butaca de l'habitació del piano plena de sol o aquell cafè deliciós d'una galeria d'art contemporani en un dia de pluja fina).

En el fons però, m'agrada pensar que de vegades la tele pot ser tan creativa (la feina de collage i arranjaments és increïble, perque cada història presenta un to emocional i un estil literari propi i molt diferents, encara que sempre amb ironia) i empènyer a gent que no llegeix a llegir (de fet encara em resisteixo a pensar que hi ha gent que nomes lelgeix coses qeu surten a la tele, però potser és cert que hi ha molta gent que no llegeix gaire i jo sóc només molt afortunadíssima de tenir persones al voltant que gaudeixent d'aquest antic plaer) o a introduir altres menes de llibres a la meva llibreria (clarament amb més tapes dures de les qeu seria raonable tenir tenint en compte meu status econòmic i metres de paret disponibles) i altres maneres de llegir (trobaré a faltar la portabilitat i la companyia d'aquesta edició.

Admiro la capacitat de l'autora per fer de la seva quotidianitat, traumàtica com la de tothom, creacions literàries. (Tant de bo jo ho pugui fer algun dia) Les histories recollides a Cranford, Són esboços de la realitat del poblet on ella va créixer. La seva primera novel.la concebuda i publicada com a tal, Mary Barton (1848), descriu la societat de Manchester, on va anar a viure de casada, que estic decidida a trobar i llegir, encara que ara tinc altres llibres esperant (estimo els meus llibres, que són -ha de ser per força- tan pacients i tolerants amb el meu costum crònic de llegir-ne més d'un a la vegada). També m'engresca la idea de llegir la seva primeríssima obra 'The Last Generation in England' (1849) directament de la revista on va ser publicada originalment i tenir entre les mans el paper centenari, sentir'ne la olor i tenir una experiència més lúdica del silenci i la immensitat de la sala de Rare Books (on he passat tantes hores treballant per la tesi) tot gaudint de la ploma perspicaç i punyent de Gaskell. No m'extranya que Dickens quedés meravellat i li donés un espai a la seva revista, encara que ell va mostrar-se crític amb la inestabilitat dels seus personatges i s'enervava quan l'autora no acceptava el seu 'editing'. Jo celebro que ella es resistís amb fermesa perquè, amb el cor a la mà (i segurament per als meus amics anglòfils o anglesos serà sacrilegi) a mi m'han fet passar millors estones les 'variables' dones de Gaskell que el realisme mastodòntic de Dickens.

dimarts, 2 de desembre de 2008

John ASH (2002) Two Books: The Anatolikon / To the City

Aquests dies que he tingut notícies d’amics turcs que he conegut a Anglaterra m’ha abellit de llegit la poesia d’un anglès que viu a Turquia.  A la Turquia actual, que habita a la Istambul contemporània de “To the city” i, sobretot, a la Turquia punt de pas, d’estada i de seu de les grans civilitzacions  mediterrànies.

Ash pobla la geografia que viu en els seus viatges a la terra d’acollida de turcs del segle XX, de bizantins, de grecs i de romans, tots vius i espectres a l’hora.  Cada edifici parla a través del poeta del batec de civilitzacions que han fet sojorn a anatòlia (“The Anatolikon”) i en recullen els ecos del gran món hel·lènic, des de Bactriana fins als confins de l’Imperi Otomà.  Una mirada sempre barreja de goig i de malenconia.  La mateixa mirada que vesteix la vida quotidiana de pisos vells, llits, i tristes ciutats per turistes.

Tal com diu en el poema “How to use this book”  el llibre ens emociona, ens fa part del misteri i, sobretot, ens convida al viatge.  Un viatge autèntic, obert als lloc i els homes que trobarem.  Un viatge que ens portarà tristesa, especialment quan tornem perquè “Sometimes going back is exile too”.