dissabte, 24 de gener de 2009

Zheng Wanlong (1993) Strange Tales from Strange Lands

Un llibre estrany. Em passa sovint amb els llibres xinesos que tinc la impressió que m’estic perdent moltes coses en la traducció. En aquest cas el desconcert és major per dues raons. En primer lloc es tracta d’un recull d’històries del moviment xungen wenxue, que a mitjans dels 80s aprofiten una certa obertura per explorar camins nous, en l’estil i també en la temàtica, que es centra en la vida de les ‘minories ètniques’ del nord-est del país. Aquest és el meu primer tast d’aquesta època de la literatura xinesa i em trobo sense referents, potser una experiència no massa diferent a la que els autors buscaven...

En segon lloc em desconcerta la versió anglesa. El fet que cada història tingui un traductor diferent fa que el llibre sigui molt desigual, de manera que m’he vist incapaç de trobar un ritme narratiu al qual agafar-me.

Els contes del recull tenen el fil conductor de l’espai geogràfic, fred i feréstec. La natura, que no ens acosta a estats de felicitat, ans embruteix els qui hi malviuen. És un món masclista i brutal de mines i caçadors. Les poques dones que hi apareixen no tenen cap autonomia i sovint son persones malaltes, presoneres dels homes i de les muntanyes.

No hi he sabut trobar el lirisme i la sensualitat que en d’altres llibres embolcallaven històries realistes i dures. També en això la frontera no és ben bé la Xina, i en aquest cas la veiem des d’uns ulls aliens.

dilluns, 19 de gener de 2009

Robert MAYCOCK (2002) Glass, A Portrait

Feia temps que tenia ganes de llegir un llibre sobre Philip Glass, essent com és un dels meus compositors de capçalera.  El de Maycock fa de mal definir.  No és una biografia de l’autor, ni una anàlisi acadèmica de la seva obra, però conté extractes d’entrevistes fetes durant l’elaboració del llibre i en diverses ocasions s’entreté a descriure musicalment algunes peces importants de Glass. 

 L’autor declara des del principi que ja existeixen altres llibres sobre Glass i de fet en molts casos aquest llibre omet informació interessant perquè ja és disponible en d’altres fonts.  La contribució a la bibliografia glassiana que es proposa el llibre és posar en perspectiva l’obra del prolífic compositor americà.  La visió de Maycock es basa en la seva experiència com a crític musical però té l’encert d’estar ‘autoritzada’ pel mateix músic, parant especial atenció a l’obra per escena i la sinfònica.

 El llibre no es centra, per tant, en la figura del compositor, ans en la seva música.  I ho fa  des de la perspectiva de qui ha trobat el plaer per la música de Glass després d’haver-la bandejada durant molt de temps.  És per aquesta raó que el crític musical dedica un capítol sencer, un dels més reeixits, a suggerir als lectors com aproximar-se a l’audició de la música de Glass.  Una música que posa en el context més ampli de la música del segle XX amb una visió entenedora i clarificadora de l’ascens de l’escola europea i la seva relació amb l’anglosaxona.

 Si us agrada Philip Glass i trobareu informació interessant per completar la que, de ben segur, haureu anat trobant en d’altres fonts.  Si encara no coneixeu la seva música, o n’heu tingut una mala experiència aquest llibre us pot donar les claus per descobrir l’obra d’un dels músics més important dels nostres temps.

dijous, 15 de gener de 2009

Paul VIRILIO (1999) Strategy of Deception

El llibre recull quatre articles escrits entre l' abril i el juliol de 1999, durant la guerra a l’antiga Iugoslàvia.  Virilio analitza la guerra en el context global de l’ estratègia Nord-americana després de la guerra freda. 

L’autor desenvolupa les idees dels canvis en con es fa la guerra, els canvis geopolítics involucrats en el programa “globalitzant” (globalitarian) dels EEUU i el pull industrial armamentístic-pentàgon. Aspectes que han ant erosionant les bases de l’status quo de les NU i de l’OTAN.

Particularment interessant en el context actual del conflicte a l’Orient mitjà  son les idees de Virilio sobre la guerra cibernètica vehiculada en el (mal) ús de la informació i l’estratègia de desinformació a través de la implantació d’Internet: sobre abundància, descontextualització, fàcilment controlable. 

Han passat 10 anys, la guerra a Afganistan i a Irak, i l’anàlisi de Virilio ens sorprèn encara per la seva lucidesa, i perquè deu anys més tard molts d’aquests mecanismes i canvis estructurals no només segueixen vigents sinó que segueixen absents del discurs quotidià.

dissabte, 10 de gener de 2009

Alexander Mc CALL SMITH (2006) Dream Angus: The Celtic God of Dreams


Les revisitacions modernes de mites ancestrals sempre són més aviat una descoberta de l'estil personal de l'autor, que una descoberta del mite en qüestió. Jo, però, amb aquesta amable lectura-puzzle, punyent en la seva aparent lleugeresa, he fet alhora la coneixença d'Alexander McCall Smith, un autor irlandès contemporani, i d'Angus, déu celta dels somnis i de l'amor.

El ritme de la lectura ve marcat pels salts que el lector ha de fer i omplir entre capítol i capítol, creant connexions no sempre evidents. L'autor comença intercal·lant un relat mític fora del temps i del món del lector amb diverses històries contemporànies amb grans dosis del que podríem dir realitat o proximitat. Però ens fa anar més enllà. A mesura que arribem al centre del llibre, les realitats i els mites precipiten en un mateix crisol, hem de deixar de tocar de peus a terra. Sense l'ensucrada i redemptora exageració del realisme màgic llatino-americà, es tracta més aviat d'una narració juganera i caleidoscòpica, que conserva el pragmatise i la senzillesa dels irlandesos, fregant la superstició i la brutalitat.

Les pàgines de Dream Angus bateguen amb una acceleració irregular, talment com la percussió japonesa del teatre Noh, i estableixen potser més ressonàncies amb el desconegut McCall Smith creador de llibres infantils, que no pas amb el recent artífex de best-sellers de detectius. I tanmateix, una certa tensió entre l'amor i la mort planeja, subtil, sobre els déus i els homes.

La història que conclou el llibre és per mi con el cant del cigne abans de morir, la més bella i perfecta, que precisament per això no pot sinó ser la darrera, la que voldria que continués, la que proporciona al lector de gust clàssic la personificació prístina i entenedora que no acabava de trobar als capítols anteriors, i fa que el paral.lelisme amb l'actualitat funcioni impecablement.

El regust final del llibre és en definitiva balsàmic per a tots aquells que en algun moment han estat a punt de deixar de creure en mites, en l'amor o en els somnis. Un cant a la capacitat de les persones del segle vint-i-u per guarir-nos tot comunicant-nos, enamorant-nos i somniant. Una invitació a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb el món, i sobretot, amb els nostres somnis. Més enllà de fer-te partícep de la cadena de transmissió d'un mite 'minoritari' però preciós, llegir aquest llibre et farà somriure cada vegada que petits ocells de cop i volta et visitin. El recomano. A ulls clucs.

Haruki MURAKAMI (2002) Birthday Stories


Murakami, que va néixer un 12 de gener, recull en aquest llibre 12 històries curtes, de 12 autors diferents, incloent-n’hi una de seva,  amb l’aniversari com a element comú.  Un llibre per aniversaris, oi Carla?

La idea original d’aquest llibre va ser una tria d’històries curtes d’autors contemporanis en llengua anglesa amb el fil conductor dels aniversaris que Murakami va traduir al japonès.  Mentre editava el llibre l’autor de Kyoto va decidir afegir-hi un història pròpia escrita expressament per a la ocasió.  Com un negatiu de l’obra original aquesta versió en anglès presenta les històries angleses en versió original i la traducció de la de Murakami.  En certa manera, una versió més original que el llibre original mateix.

 Murakami obre el llibre amb una introducció on repassa la història d’aquest llibre i el tanca ragalant-nos una història delicada que recorda Kawabata amb la seva barreja de realitat detallada i elements fantàstics revestits de quotidianitat que descol·loquen lleugerament el lector occidental.  La resta de l’antologia és plena d’històries amb regust agre, on Carver encaixa sense estridències.  Un Carver de la primera època amb una versió curta i primerenca de “A small, good thing”. 

El llibre conté petites perles com “Forever Overhead” de David Foster Wallace, o “Turning” de Lynda Sexson que presenten dues maneres diferents de construir un món de textura especial en poquíssimes planes.  La resta són molt bones històries que, malgrat l’aparent uniformitat geogràfica (9 americans i dos irlandesos) i generacional, i la connexió temàtica, presenten una diversitat narrativa que fa venir llegiguera.  Caldrà buscar llibres dels diferents autors per revistar els móns que albirem en aquesta antologia.

 

dilluns, 5 de gener de 2009

divendres, 2 de gener de 2009

Salvador MACIP (2008) Immortals, sans i perfectes


Vaig començar a llegir aquest llibre encuriosit més per l’autor que no pas pel mateix llibre.  Comparteixo amb en Salvador Macip el poble de naixement –Blanes-, en certa manera el seu pare -que era el metge de la família-, i el fet que per motius de feina fa temps que la fem a l’estranger –ara mateix tots dos a universitats angleses per bé que ell és responsable d’un laboratori importantíssim i jo només soc un recercador ras-.  A més ja tenia notícies seves com a escriptor de ficció, músic internacional i .  Una barreja, per tant, de curiositat i enveja que el llibre no ha fet sinó incrementar.  

 

Es tracta d’un llibre interesantíssim que repassa alguns dels temes central de la biomedicina de manera informativa i accessible.  Amb una estructura clara i algunes tècniques de llibre de text (quadres resum per exemple) el llibre ens va donant les eines que necessitem per bastir una idea general sobre el genoma humà i les cèl·lules mare,  la clonació, el càncer i l’envelliment.  No és, evidentment, un llibre per a experts, però es pren seriosament el lector i mira de donar prou informació per anar més enllà de les formulacions periodístiques.

 

L’autor coneix el tema de primera mà, i això es nota en la frescor de les explicacions i en l’extensió i l’actualitat de la informació.  Malgrat això no parla mai en primera persona sobre la recerca i en cap moment parla de la seva feina, com és tant habitual en aquesta mena de llibres.

 

Un llibre molt recomanable com sospito que ho deuen ser les seves classes.

Italo CALVINO (1993) Il Barone Rampante


Aquest Nadal ha estat ple de coses amables i agradables.  Pel que fa referència a aquest bloc la lectura d’Il barone rampante de Calvino.  Un llibre fascinant, intel·ligent i culte.  Un Umberto Eco més divertit que ens mostra una riviera ottocentista cruïlla i perifèria d’Europa.  Mirall del seu temps que manté una personalitat pròpia i definida.  Calvino ens convida a enfilar-nos als arbres i ens regala una visió panoràmica i una mica excèntrica del seu país, inventat amb records propis, viscuts i explicats.  I tot això ho fa amb una prosa deliciosa i juganera

Calvino construeix, amb aparent facilitat, un món amb lligams antics on ressona tot allò que és nou al món.  Un món que sembla recollir-ho tot amb la capacitat que només tenen els petits països, com els que composaven el trencaclosques de bona part d’Europa el XVIII.  Un món que es deixa sentir a Ombrosa i que rep notícies del seu fill més peculiar: Cosimo Piovasco di Rondó, baró de Rondó i francmaçó, habitant dels arbres i amant de la terra, filòsof i foll.  En ell veiem el segle i les seves contradiccions sense perdre la seva singularitat.