Orhan PAMUK (1985) The White Castle

Una relació una mica angoixant entre dos homes semblants que porta a reflexionar sobre la investigació, la ciència, la guerra, la identitat...  sobretot m'ha agradat el joc d'intertextualitat amb un llibre de viatges "real"...  m'ha costat seguir en alguns moments però acabar-lo ha valgut la pena... decididament m'ha fet tenir ganes de comentar amb altres lectors les metàfores i els diversos nivells de lectura de la història... algú més l'ha llegit?

na Carla llegeix... Reif LARSEN (2009) The Selected Works of T.S. SPIVET

Hugo PRATT (1999 (1995)) MORGAN

HARUKI MURAKAMI (2009) What I talk about when I talk about running

David LODGE (2008) Deaf Sentence

Aquesta lectura ha estat molt satisfactòria des del començament.

Descobreixo un llibre de Lodge en versió de butxaca/viatge de Penguin al quiosc de l'aeroport d'una ciutat del nord d'Anglaterra i salto d'alegria. Entre les textures, colors i tipus de lletra gairebé ofensius de la majoria de best-sellers que s'ofereixen a baix preu als viatgers aeris de província, em sorpren topar amb un autor conegut. La sorpresa es converteix en exaltació, quan l'autor en qüestió és DAVID LODGE, el lingüista y crític literari, elogiat per un dels professors que més vivament recordo i admiro de la meva estimada carrera d'Humanitats. L'agafo i el remeno, i el tacte i el cosit m'acaben de convèncer. Llegeixo la darrera plana i l'explicació-anunci de la inicitativa de l'editorial PENGUIN de reinventar i millorar en tots els aspectes (formal i de contingut) la oferta de llibres de butxaca per a viatgers. Em pregunto si és per això que tants i tants i tants anglesos llegeixen als trens i als avions qeu darrerament comparteixo tot sovint amb ells. La flexibilitat i resistència de l'encolat em treuen de dubtes i accepto amb esportivitat inusual en mi, la llarga i lenta, però organitzadísisma cua de la caixa. Començo el llibre abans que l'avio emprengui el seu vol, aconsegueixo dosificar-me'l durant dues setmanes i l'acabo pràcticament a l'avio de tornada a UK.

No sempre empatitzo amb la manera de viure la realitat d'un home de l'edat dels meus professors, però conencto amb la seva ironía i el seu lúdic ús del llenguatge. El fet que l'acció passi a l'entorn d'un acadèmic retirat que es mou entre Londres i una ciutat del nord d'Anglaterra em fa sentir més propera a la història i perquè, cosa que rarament em passa, 'visualitzo' algunes escenes o paisatges. El millor és que em permet passejar per Londres o Yorkshire mentre la meva realiat és a Madrid. Aquesta lectura fa evident l'enyor que sento per Anglaterra, però em complau perquè per primera vegada sóc conscient que les referències hipertextuals a coses petites i quotidianes d'Anglaterra em són familiars i em multipliquen el gaudi, perquè no é sun context après o estudiat, sinó viscut contemporàniament.

Em sento afortunada. Aquesta lectura m'ha apropat a la vessant creativa o ficcional d'un estudiós, i m'ha fet créixer l'avidesa per llegir llibres 'acabats de publicar'. Aquesta sensació d'arrelament al temps i la societat on visc, voldría sentir-la més sovint. Gairebé gosaria dir que s'acosta a la sensació que vaig tenir quan vaig llegir 'Coses que et passen a Barcleona quan tens trenta anys' de Llúcia Ramis, l'any passat. Llegir textos en versió original en una llengua que no és la pròpia és inmensament satisfactòri, i només per això ja val la pena fer l'esforç d'aprendre segones llengües. Quan, a més, la ficció s'inscriu o juga amb refents d'un context que hom reconeix com a propi o conegut, el grau de joc, d entreteniment, de plaer es multipliquen. Enduta per l'entusiasme penso que m'agradaria poder llegir així tota la literatura. Però sabent que és impossible viure a tot arreu on es produeixen llibres que m'atrauen, penso si no hauria de limitar

Potser és un gir retòric dir que la literatura no aporta sentit a la realitat, sinó a la inversa, però ara mateix sento clarament que és la meva experiència de la realitat la qui aporta sentit a les meves lectures. M'agrada haver visct uns anys a Anglaterra perquè m'ha obert la porta una lectura de Lodge molt diferent a la que vaig fer d'altres llibres seus durant la carrera. Em pregunto si llegir literatura traduïda d'autors i països per als quals em manca context és com mirar un d'aquells cartrons estampats on s'hi amaga un volum en 3D de massa lluny estant. Em quedo amb la comparació, que crec que em servirà per explicar als meus alumnes de japonès i d'història, la importància de conèixer el context històric i social a l'hora de llegir qualsevol text; però deixo l'interrogant de banda, perque no vull qüestionar altres lectures que m'han fet feliç, com la de 'Habatake Zara' (autora Japonesa que escriu sobre una nena a l'Iran) precisament perquè m'han acostat a món remots, dels quals tinc poc coneixement i nul.la experiència, com ara l'Iran. Acabo, doncs, convençuda que hi ha molts tipus de lectura possibles i que tots són vàlids, d'alguna manera o altra.

Encara que ja vaig pensant en quina serà la propera lectura, un apart de mi segueix digerint 'Deaf sentence', i encuriosida en busco comentaris a internet, amb ganes de veure quan el traduiran al català o al castellà, per poder recomanar-lo als qui no puc deixar la meva versió en anglès. I és que, efectivament aquest llibre és tan ple de jocs de paraules, que com Lodge mateix explica, representa un repte herculià per als traductors, començant pel títol 'Pena de sord', que fa al.lusió a la pèrduda gradual d'oïda del protagonista, que m'ha fet somriure i veure amb altres ulls algunes situacions que, havent passat per un atac de sordera sobtada, em van angoixar molt en el seu dia. Crec que no he entrat en detalls de l'argument, però això és fàcil de trobar a altres racons d'internet, perquè el darrer llibre de Lodge és, per exemple, el llibre que aquest mes ha triat l'editor de Penguin a http://readers.penguin.co.uk/

Jaume CABRÉ (2000) Viatge d'Hivern

Gaspar HERNANDEZ (2009) Silenci

Alexander Mc CALL SMITH (2006) Dream Angus: The Celtic God of Dreams

Les revisitacions modernes de mites ancestrals sempre són més aviat una descoberta de l'estil personal de l'autor, que una descoberta del mite en qüestió. Jo, però, amb aquesta amable lectura-puzzle, punyent en la seva aparent lleugeresa, he fet alhora la coneixença d'Alexander McCall Smith, un autor irlandès contemporani, i d'Angus, déu celta dels somnis i de l'amor.

El ritme de la lectura ve marcat pels salts que el lector ha de fer i omplir entre capítol i capítol, creant connexions no sempre evidents. L'autor comença intercal·lant un relat mític fora del temps i del món del lector amb diverses històries contemporànies amb grans dosis del que podríem dir realitat o proximitat. Però ens fa anar més enllà. A mesura que arribem al centre del llibre, les realitats i els mites precipiten en un mateix crisol, hem de deixar de tocar de peus a terra. Sense l'ensucrada i redemptora exageració del realisme màgic llatino-americà, es tracta més aviat d'una narració juganera i caleidoscòpica, que conserva el pragmatise i la senzillesa dels irlandesos, fregant la superstició i la brutalitat.

Les pàgines de Dream Angus bateguen amb una acceleració irregular, talment com la percussió japonesa del teatre Noh, i estableixen potser més ressonàncies amb el desconegut McCall Smith creador de llibres infantils, que no pas amb el recent artífex de best-sellers de detectius. I tanmateix, una certa tensió entre l'amor i la mort planeja, subtil, sobre els déus i els homes.

La història que conclou el llibre és per mi con el cant del cigne abans de morir, la més bella i perfecta, que precisament per això no pot sinó ser la darrera, la que voldria que continués, la que proporciona al lector de gust clàssic la personificació prístina i entenedora que no acabava de trobar als capítols anteriors, i fa que el paral.lelisme amb l'actualitat funcioni impecablement.

El regust final del llibre és en definitiva balsàmic per a tots aquells que en algun moment han estat a punt de deixar de creure en mites, en l'amor o en els somnis. Un cant a la capacitat de les persones del segle vint-i-u per guarir-nos tot comunicant-nos, enamorant-nos i somniant. Una invitació a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb el món, i sobretot, amb els nostres somnis. Més enllà de fer-te partícep de la cadena de transmissió d'un mite 'minoritari' però preciós, llegir aquest llibre et farà somriure cada vegada que petits ocells de cop i volta et visitin. El recomano. A ulls clucs.

na Carla està llegint... potser massa llibres alhora

Elizabeth GASKELL (2007) Cranford

Aquest llibre recopila una història curta i tres 'novel.les per fascicles', aquestes joies literàries de la literatura del XIX, que es publicaven en revistes setmanals i que normalment als lectors del XXI ens arriben com una unitat, en forma de llibre. Doncs bé, aquest volum inclou:

'Mr Harrison's confessions' The Ladies´Companion (1851)
'Cranford' in Household Words (1851-53)
'My Lady Ludlow' Household Words (1858)


Diverses vegades m'he proposat de deixar passar una setmana entre capítol i capítol, per acostar'me a l'experiència dels seus primers lectors. Però amb un total de 61 capítols, hauria trigat més d'un any i he preferit trobar un equilibri entre dedicació intensa i distància, que m'ha portat a viure amb les meravelloses dones d'aquestes històries el final de l'estiu i tota la tardor (encara que motl hivernal). He deixat reposar el llibre entre cada una de les tres 'novel.les', i he intentat llegirn nomé sun capítol per dia. Però per motivar la lectora comprar el següent número (l'èxit d'aquesta mena de novel.les es deu majoritàriament al públic femení, com deixen veure els títols dels setmanaris) l'autora fa tant tant tant intrigant el final dels capítols, que rarament podia resistir-me a girar plana i devorar, almenys, els primers paràgrafs del següent capítol.

Confesso que vaig voler llegir Gaskell, de qui no en sabia res, perquè la sèrie de la BBC titulada 'Cranford' encara que fusiona personatges de totes tres històries de Gaskell, em va entusiasmar. Va ser un dels 'epoque dramas' que més ens va enganxar l'hivern passat. Potser amb cert snobisme tìpic d'una humanista de la UPF, encara sento una certa 'vergonya' quan penso que he comprat una 'omnibus edtion' (tapes tovísimes, paper excessivament fi i marronós, lletra petita i tinta pràcticament transparent) amb fotos de les actrius de la BBC. En alguns moments, em resultava una a mica incòmode haver descobert una autora tan genial a la caixa tonta, i arrossegar el llibre per tot arreu, llegir-la al bus, al metro, al lavabo, a la banyera, al llit, escantonant les puntes dinstre de tota mena de bosses i motxilles, arrugant, doblegant, i tacant de te algunes de les pàgines, gairebé com si fos una revista. (Tant diferent de quan vaig devorar Nothomb, meravellosa edició de lletra gran i paper groixut que vaig tractar amb cura ettrema i vaig devorar en pocs dies fent de cada sessió de lectura un moment extraordinari, ja fos a la butaca de l'habitació del piano plena de sol o aquell cafè deliciós d'una galeria d'art contemporani en un dia de pluja fina).

En el fons però, m'agrada pensar que de vegades la tele pot ser tan creativa (la feina de collage i arranjaments és increïble, perque cada història presenta un to emocional i un estil literari propi i molt diferents, encara que sempre amb ironia) i empènyer a gent que no llegeix a llegir (de fet encara em resisteixo a pensar que hi ha gent que nomes lelgeix coses qeu surten a la tele, però potser és cert que hi ha molta gent que no llegeix gaire i jo sóc només molt afortunadíssima de tenir persones al voltant que gaudeixent d'aquest antic plaer) o a introduir altres menes de llibres a la meva llibreria (clarament amb més tapes dures de les qeu seria raonable tenir tenint en compte meu status econòmic i metres de paret disponibles) i altres maneres de llegir (trobaré a faltar la portabilitat i la companyia d'aquesta edició.

Admiro la capacitat de l'autora per fer de la seva quotidianitat, traumàtica com la de tothom, creacions literàries. (Tant de bo jo ho pugui fer algun dia) Les histories recollides a Cranford, Són esboços de la realitat del poblet on ella va créixer. La seva primera novel.la concebuda i publicada com a tal, Mary Barton (1848), descriu la societat de Manchester, on va anar a viure de casada, que estic decidida a trobar i llegir, encara que ara tinc altres llibres esperant (estimo els meus llibres, que són -ha de ser per força- tan pacients i tolerants amb el meu costum crònic de llegir-ne més d'un a la vegada). També m'engresca la idea de llegir la seva primeríssima obra 'The Last Generation in England' (1849) directament de la revista on va ser publicada originalment i tenir entre les mans el paper centenari, sentir'ne la olor i tenir una experiència més lúdica del silenci i la immensitat de la sala de Rare Books (on he passat tantes hores treballant per la tesi) tot gaudint de la ploma perspicaç i punyent de Gaskell. No m'extranya que Dickens quedés meravellat i li donés un espai a la seva revista, encara que ell va mostrar-se crític amb la inestabilitat dels seus personatges i s'enervava quan l'autora no acceptava el seu 'editing'. Jo celebro que ella es resistís amb fermesa perquè, amb el cor a la mà (i segurament per als meus amics anglòfils o anglesos serà sacrilegi) a mi m'han fet passar millors estones les 'variables' dones de Gaskell que el realisme mastodòntic de Dickens.

Amélie NOTHOMB (2007) Ni d'Eve ni d'Adam

M'omple de goig i joia tenir ales mans un altre llibre de l'esbojarrada Amélie, aquesta vegada totalment per sorpresa i per gentilesa d'algú que sense saber que vaig gaudir profundament amb Stupeur et Tremblements i La Métaphisique des Tubes, va pensar en mi al llegir-lo. Ha estat una lectura dinàmica, de quatre dies intensos, trobant moments continuament per retornar-hi.

No he llegit cap de les seves novel.les negres, però les 'autobiogràfiques' relacionades amb el Japó m'han agradat molt. M'han tocat, totes, d'una manera o altra. Em meravella la seva capacitat per transformar en llibres les seves vivències. Tant de bo que encara se'n guardi d'altres a la màniga per un altre llibre...

VV.AA ed. (2007) Diarios de damas de la corte Heian

Aquesta lectura va ser allargassada i en alguns moments feixuga, però el tercer diari, l'anònim, l'únic del qual no havia sentit a parlar mai, em va entusiasmar. El llibre, m'ha acompanyat tot l'estiu, i me l'he endut a cabina a tres vols Madrid-Leeds-Madrid-Leeds. M'ha agradat començar i acabar la primera lectura a Madrid, on vaig descobrir-lo.

a contracor: la pèrdua de sonoritat i força visual de la poesia traduïda

de tot cor: la perspicàcia de Murasaki Shikibu i en general la delicadesa de la poesia Heian, que pren sentit en llegir-la en context.

M'ha conmogut poder compartir una certa sensibilitat femenina i reviure les vivències de dones del segle X