dijous, 11 de desembre de 2008

Elizabeth GASKELL (2007) Cranford

Aquest llibre recopila una història curta i tres 'novel.les per fascicles', aquestes joies literàries de la literatura del XIX, que es publicaven en revistes setmanals i que normalment als lectors del XXI ens arriben com una unitat, en forma de llibre. Doncs bé, aquest volum inclou:

'Mr Harrison's confessions' The Ladies´Companion (1851)
'Cranford' in Household Words (1851-53)
'My Lady Ludlow' Household Words (1858)


Diverses vegades m'he proposat de deixar passar una setmana entre capítol i capítol, per acostar'me a l'experiència dels seus primers lectors. Però amb un total de 61 capítols, hauria trigat més d'un any i he preferit trobar un equilibri entre dedicació intensa i distància, que m'ha portat a viure amb les meravelloses dones d'aquestes històries el final de l'estiu i tota la tardor (encara que motl hivernal). He deixat reposar el llibre entre cada una de les tres 'novel.les', i he intentat llegirn nomé sun capítol per dia. Però per motivar la lectora comprar el següent número (l'èxit d'aquesta mena de novel.les es deu majoritàriament al públic femení, com deixen veure els títols dels setmanaris) l'autora fa tant tant tant intrigant el final dels capítols, que rarament podia resistir-me a girar plana i devorar, almenys, els primers paràgrafs del següent capítol.

Confesso que vaig voler llegir Gaskell, de qui no en sabia res, perquè la sèrie de la BBC titulada 'Cranford' encara que fusiona personatges de totes tres històries de Gaskell, em va entusiasmar. Va ser un dels 'epoque dramas' que més ens va enganxar l'hivern passat. Potser amb cert snobisme tìpic d'una humanista de la UPF, encara sento una certa 'vergonya' quan penso que he comprat una 'omnibus edtion' (tapes tovísimes, paper excessivament fi i marronós, lletra petita i tinta pràcticament transparent) amb fotos de les actrius de la BBC. En alguns moments, em resultava una a mica incòmode haver descobert una autora tan genial a la caixa tonta, i arrossegar el llibre per tot arreu, llegir-la al bus, al metro, al lavabo, a la banyera, al llit, escantonant les puntes dinstre de tota mena de bosses i motxilles, arrugant, doblegant, i tacant de te algunes de les pàgines, gairebé com si fos una revista. (Tant diferent de quan vaig devorar Nothomb, meravellosa edició de lletra gran i paper groixut que vaig tractar amb cura ettrema i vaig devorar en pocs dies fent de cada sessió de lectura un moment extraordinari, ja fos a la butaca de l'habitació del piano plena de sol o aquell cafè deliciós d'una galeria d'art contemporani en un dia de pluja fina).

En el fons però, m'agrada pensar que de vegades la tele pot ser tan creativa (la feina de collage i arranjaments és increïble, perque cada història presenta un to emocional i un estil literari propi i molt diferents, encara que sempre amb ironia) i empènyer a gent que no llegeix a llegir (de fet encara em resisteixo a pensar que hi ha gent que nomes lelgeix coses qeu surten a la tele, però potser és cert que hi ha molta gent que no llegeix gaire i jo sóc només molt afortunadíssima de tenir persones al voltant que gaudeixent d'aquest antic plaer) o a introduir altres menes de llibres a la meva llibreria (clarament amb més tapes dures de les qeu seria raonable tenir tenint en compte meu status econòmic i metres de paret disponibles) i altres maneres de llegir (trobaré a faltar la portabilitat i la companyia d'aquesta edició.

Admiro la capacitat de l'autora per fer de la seva quotidianitat, traumàtica com la de tothom, creacions literàries. (Tant de bo jo ho pugui fer algun dia) Les histories recollides a Cranford, Són esboços de la realitat del poblet on ella va créixer. La seva primera novel.la concebuda i publicada com a tal, Mary Barton (1848), descriu la societat de Manchester, on va anar a viure de casada, que estic decidida a trobar i llegir, encara que ara tinc altres llibres esperant (estimo els meus llibres, que són -ha de ser per força- tan pacients i tolerants amb el meu costum crònic de llegir-ne més d'un a la vegada). També m'engresca la idea de llegir la seva primeríssima obra 'The Last Generation in England' (1849) directament de la revista on va ser publicada originalment i tenir entre les mans el paper centenari, sentir'ne la olor i tenir una experiència més lúdica del silenci i la immensitat de la sala de Rare Books (on he passat tantes hores treballant per la tesi) tot gaudint de la ploma perspicaç i punyent de Gaskell. No m'extranya que Dickens quedés meravellat i li donés un espai a la seva revista, encara que ell va mostrar-se crític amb la inestabilitat dels seus personatges i s'enervava quan l'autora no acceptava el seu 'editing'. Jo celebro que ella es resistís amb fermesa perquè, amb el cor a la mà (i segurament per als meus amics anglòfils o anglesos serà sacrilegi) a mi m'han fet passar millors estones les 'variables' dones de Gaskell que el realisme mastodòntic de Dickens.