David LODGE (2008) Deaf Sentence

Aquesta lectura ha estat molt satisfactòria des del començament.

Descobreixo un llibre de Lodge en versió de butxaca/viatge de Penguin al quiosc de l'aeroport d'una ciutat del nord d'Anglaterra i salto d'alegria. Entre les textures, colors i tipus de lletra gairebé ofensius de la majoria de best-sellers que s'ofereixen a baix preu als viatgers aeris de província, em sorpren topar amb un autor conegut. La sorpresa es converteix en exaltació, quan l'autor en qüestió és DAVID LODGE, el lingüista y crític literari, elogiat per un dels professors que més vivament recordo i admiro de la meva estimada carrera d'Humanitats. L'agafo i el remeno, i el tacte i el cosit m'acaben de convèncer. Llegeixo la darrera plana i l'explicació-anunci de la inicitativa de l'editorial PENGUIN de reinventar i millorar en tots els aspectes (formal i de contingut) la oferta de llibres de butxaca per a viatgers. Em pregunto si és per això que tants i tants i tants anglesos llegeixen als trens i als avions qeu darrerament comparteixo tot sovint amb ells. La flexibilitat i resistència de l'encolat em treuen de dubtes i accepto amb esportivitat inusual en mi, la llarga i lenta, però organitzadísisma cua de la caixa. Començo el llibre abans que l'avio emprengui el seu vol, aconsegueixo dosificar-me'l durant dues setmanes i l'acabo pràcticament a l'avio de tornada a UK.

No sempre empatitzo amb la manera de viure la realitat d'un home de l'edat dels meus professors, però conencto amb la seva ironía i el seu lúdic ús del llenguatge. El fet que l'acció passi a l'entorn d'un acadèmic retirat que es mou entre Londres i una ciutat del nord d'Anglaterra em fa sentir més propera a la història i perquè, cosa que rarament em passa, 'visualitzo' algunes escenes o paisatges. El millor és que em permet passejar per Londres o Yorkshire mentre la meva realiat és a Madrid. Aquesta lectura fa evident l'enyor que sento per Anglaterra, però em complau perquè per primera vegada sóc conscient que les referències hipertextuals a coses petites i quotidianes d'Anglaterra em són familiars i em multipliquen el gaudi, perquè no é sun context après o estudiat, sinó viscut contemporàniament.

Em sento afortunada. Aquesta lectura m'ha apropat a la vessant creativa o ficcional d'un estudiós, i m'ha fet créixer l'avidesa per llegir llibres 'acabats de publicar'. Aquesta sensació d'arrelament al temps i la societat on visc, voldría sentir-la més sovint. Gairebé gosaria dir que s'acosta a la sensació que vaig tenir quan vaig llegir 'Coses que et passen a Barcleona quan tens trenta anys' de Llúcia Ramis, l'any passat. Llegir textos en versió original en una llengua que no és la pròpia és inmensament satisfactòri, i només per això ja val la pena fer l'esforç d'aprendre segones llengües. Quan, a més, la ficció s'inscriu o juga amb refents d'un context que hom reconeix com a propi o conegut, el grau de joc, d entreteniment, de plaer es multipliquen. Enduta per l'entusiasme penso que m'agradaria poder llegir així tota la literatura. Però sabent que és impossible viure a tot arreu on es produeixen llibres que m'atrauen, penso si no hauria de limitar

Potser és un gir retòric dir que la literatura no aporta sentit a la realitat, sinó a la inversa, però ara mateix sento clarament que és la meva experiència de la realitat la qui aporta sentit a les meves lectures. M'agrada haver visct uns anys a Anglaterra perquè m'ha obert la porta una lectura de Lodge molt diferent a la que vaig fer d'altres llibres seus durant la carrera. Em pregunto si llegir literatura traduïda d'autors i països per als quals em manca context és com mirar un d'aquells cartrons estampats on s'hi amaga un volum en 3D de massa lluny estant. Em quedo amb la comparació, que crec que em servirà per explicar als meus alumnes de japonès i d'història, la importància de conèixer el context històric i social a l'hora de llegir qualsevol text; però deixo l'interrogant de banda, perque no vull qüestionar altres lectures que m'han fet feliç, com la de 'Habatake Zara' (autora Japonesa que escriu sobre una nena a l'Iran) precisament perquè m'han acostat a món remots, dels quals tinc poc coneixement i nul.la experiència, com ara l'Iran. Acabo, doncs, convençuda que hi ha molts tipus de lectura possibles i que tots són vàlids, d'alguna manera o altra.

Encara que ja vaig pensant en quina serà la propera lectura, un apart de mi segueix digerint 'Deaf sentence', i encuriosida en busco comentaris a internet, amb ganes de veure quan el traduiran al català o al castellà, per poder recomanar-lo als qui no puc deixar la meva versió en anglès. I és que, efectivament aquest llibre és tan ple de jocs de paraules, que com Lodge mateix explica, representa un repte herculià per als traductors, començant pel títol 'Pena de sord', que fa al.lusió a la pèrduda gradual d'oïda del protagonista, que m'ha fet somriure i veure amb altres ulls algunes situacions que, havent passat per un atac de sordera sobtada, em van angoixar molt en el seu dia. Crec que no he entrat en detalls de l'argument, però això és fàcil de trobar a altres racons d'internet, perquè el darrer llibre de Lodge és, per exemple, el llibre que aquest mes ha triat l'editor de Penguin a http://readers.penguin.co.uk/